La fi del món

La fi del món.

El meteorit roent farà anyocs de la terra, i així i tot hi ha sempre gentota tan curta de gambals qui pretén sobreviure-ho, cada casa veig que es fan refugis, clots que omplen amb parets de ciment armat amples de tres o quatre peus, i no en tenen prou, i potser es deuen pensar que el meteorit gegantí és radioactiu i, entre capes de mur, han fosos tots els metalls que han trobat per casa i a la borja del jardí, i el líquid espès l’afegeixen als buits, per a enfortir el mendraig llur. És pot ésser més ridícul? Un meteorit que farà de la terra bocinets de no-res, com cendres esbarriades pel ventijol, i ells fotent plom i coure i què em sé fos entre totxos i blocs!

Un altre “remei” que els mitjans han esbombat i recomanat – els mitjans, ja sabem quina mena de pallús hi treballa – és que els terraqüis facin prou fum, prou pol·lució per tal de “disfressar” la terra!

Potser es pensen que el meteorit té “ulls”, i el fum que envoltarà la terra el confondrà (un meteorit amb cervell i amb capacitat de discórrer de més a més, hà!), i doncs es desviarà per tal d’anar a fer catacrec amb una altra bola enjòlita... potser es pensen que el meteorit és una botxa, i la terra un mingo, o com se’n diu, un bolig, què em sé, que pel cel els objectes i les esferes juguen a bitlles, a botxes, i a fotre-hi càbits i caramboles i rebots.

El cas és que tots els qui ja tenen el refugi llest, els veus enmig de cada carrer amb els vehicles fotent unes fumerades pudentíssimes i denses, empudegant-ho i empastifant-ho tot, i la sorollada, i van amunt i avall sense guaitar-hi gens de prim, i es foten trompades, i les carraques derelictes hi calen foc, i els pneumàtics cremen, i tot és bogeria i brutícia, i el núvol de mort que ha d’envoltar la terra l’únic que envolta és els lleus dels dissortats qui prenen part en aquell daltabaix, i els desvalguts qui han de servar-s’hi perquè no poden fugir-hi.

Jo he fotut el camp al començament; me n’he anat ben lluny. Ben lluny, tant com puc. Dalt, cada vegada més amunt. Cèliques muntanyes. A riure-me’n, lluny de les nuvolades d’oradura, d’ofec. Uns quants solitaris ens hem riem, sempre uns quants d’assenyats se n’han rigut, com ara ens en riem, del món inútil i dels neguitosos insectes si fa no fa antropomòrfics qui s’hi belluguen a la babalà: la gent sempre enderiada en capdeconyeses sense importància.

Solitaris, dalt, als indrets més nets. Solius, dic, mai en grup, mai en boldró, mai entre la voluda. Riure-se’n de re ni de ningú quan hom és en grup és de cagats. De cagats d’allò pus, d’aquells qui et fan un fàstic immens. Només tens dret de riure-te’n quan ets sol, sense ningú qui t’empari, sense por. Ye’n rius perquè vols i pots. Te’n rius de tant d’infame merdós qui sempre va de bòlit, de cul, fent les coses debades i malament, sense ni com va ni com ve. Com els bastidors de mendraigs per a sobreviure-hi, els creadors de pol·lució, la gentota ignara.

Sóc adust rai, i me’n fot que tothom sàpigui que odio infants i gossos, i odio encara més la gent repugnant que els serva. Com qui serva llum enmig del jorn. Com qui fa fum, o soroll, o xerra. Odio, és a dir, els qui es fan notar per llur estupidesa. Que és gairebé tothom.

Ara s’acabarà el món, allò que en diem “terra” fet xixines per l’ensopegada. El meteorit roent a tocar de mà. A tocar demà de mà. Demà, diuen, demà. Tret que avui és el dia de riure, el dia de la darrera gran felicitat.

La gespa, el prat del meu jardí, els animals hi vénen sense por. Gaseles, panteres. Al meu prat, hi escatxiguen les aixetes: un plugim refrescant. El meteorit roent ha feta augmentar déu-n’hi-do la temperatura. La terra cremarà, els bocinets de terra cremaran, seran cruanys, carbons. Tret que al meu prat on la pol·lució no hi arriba gaire, i on el plugim de les aixetes amoroseix l’ambient, les grans bèsties hi fan cap, s’hi estenen sense dir res, pacífiques, al remull... Gaseles, panteres...

Les gaseles m’han duta la cançó a l’esment... Was ist min gesel·le alse lange... Min gesel·le khomet niet... I és clar que cal virar “min gesel·le” en “la meua cigala”.

Els càrmina burana dels goliards poques-vergonya. Llurs plagasitats fan riure ara. Potser dellà al temps no en feien gaire. Potser anàvem ensems: uns quants mitgesmerdes fotent-se’n de la gent. Mes qui sap... Els creadors de coses bones som tots solitaris.

Gesel·les, cigales, gaseles... Amb ritme de n’Orff. “Per què triga tant la meua gasela, vull dir, la meua cigala...? La meua cigala no treu encar la lleterada...” i així anar fent.

Acaronant ara i adés grans bèsties solitàries, amables, esperant el catacrec. Sense por els assenyats i doncs valents.

Ah, tens raó: benaurança del dia darrer!